Publicat 05/15/2026

Hem decidit que tornarem
A trencar contra el cel
La derrota i la injusticia
Tornarà la remor al carrer
Per la força dels teus ulls

Hem decidit que tornarem a sembrar
La llavor de la polseguera

 

Els magazins polítics han estat una peça clau en la configuració de la cultura política als Països Catalans des del segle XIX. Ja en els primers moments de desenvolupament de la premsa moderna, trobem publicacions que, més enllà de la informació, buscaven intervenir activament en el debat polític i social.

Un exemple destacat és La Campana de Gràcia (1870–1934), una revista satírica que, mitjançant l’humor i la caricatura, criticava durament les estructures de poder i difonia idees republicanes i anticlericals. En una vila que patia de primera mà l’explotació obrera, les treballadores es van unir per reivindicar-se no només com a subjectes en lluita, sinó també com a agents rellevants en la vida diària de la vila. En una línia similar, L'Esquella de la Torratxa es va convertir en un referent de la premsa popular i crítica, amb una gran capacitat d’arribar a capes àmplies de la població.

Poc més endavant, amb l’auge del moviment obrer a finals del segle XIX i inicis del XX, apareixen magazins clarament vinculats a organitzacions sindicals i ideològiques. Publicacions com Solidaridad Obrera, òrgan de la CNT, no només informaven sobre conflictes laborals, sinó que també articulaven una visió política revolucionària i internacionalista. Aquest tipus de magazins combinaven teoria, crònica i propaganda, esdevenint eines fonamentals per a la construcció de consciència de classe.

Durant la Segona República, la diversitat ideològica es reflecteix en una gran pluralitat de publicacions. Per exemple, La Humanitat, vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya, exercia com a portaveu del republicanisme catalanista, mentre que altres capçaleres d’esquerra radical o conservadores competien per influir en l’opinió pública.

La dictadura franquista (1939-1975) va suposar una ruptura abrupta. Moltes publicacions van desaparèixer o van ser censurades, però la comunicació política va persistir en la clandestinitat. Un cas rellevant és Treball, publicació vinculada al Partit Socialista Unificat de Catalunya, que es distribuïa de manera clandestina i mantenia viva la difusió d’idees antifranquistes.

Amb la transició democràtica, emergeixen nous magazins que combinen anàlisi política i periodisme d’investigació. Un exemple paradigmàtic és El Temps, fundat el 1984, que ha esdevingut un referent en l’àmbit dels Països Catalans per la seva mirada crítica i transversal. En aquest mateix any, sorgeix un exemple dins l’independentisme combatiu, Alerta, una revista vinculada a l’entorn de Terra Lliure. Aquesta publicació, marcada pel context de clandestinitat, servia com a eina de difusió ideològica i d’articulació política, posant el focus en la denúncia de la repressió, la defensa de la independència i la construcció d’un marc polític propi dins els Països Catalans. En un moment de forta conflictivitat política, Alerta contribuïa a generar cohesió entre militants i simpatitzants, així com a situar determinats debats fora dels canals institucionals. En aquesta línia, altres publicacions de l’esquerra independentista - com el setmanari del Partit Socialista d’Alliberament Nacional - també van actuar com a espais de formació i propaganda, ampliant l’abast d’aquestes idees més enllà dels cercles estrictament organitzats. 

En l’era digital, aquesta tradició s’ha traslladat a nous formats. Plataformes com Crític o Directa exemplifiquen el nou periodisme polític: independent, sovint cooperatiu i amb una clara voluntat de donar veu a moviments socials, feministes i ecologistes. Per altra banda, trobem importants estrutures de difusió i anàlisi polític com Catarsi Magazín o la Tanyada, que mitjançant la seva difusió en paper i en l’àmbit digital fan d’altaveu a diversitat de temàtiques, totes lligades a un profund respecte a la teoria política i la voluntat de debat i formació de la classe treballadora. Per últim, però no menys important, veiem com aquesta cultura s’estén arreu dels Països Catalans en formats d’actualitat política conjugats amb cultura, art i difusió d’alternatives locals, amb exemples com Revista Posidònia a Menorca o la Revista 078 a Eivissa. Aquests projectes mantenen l’esperit dels antics magazins, però adaptats a les dinàmiques contemporànies de difusió i anàlisi polític, tot donant veu a perspectives i identitats sovint silenciades pel capital, allò mainstream o els interessos polítics.

Com es pot entreveure en les línies anteriors, la comunicació política ha estat històricament una eina fonamental per a la classe treballadora. Més enllà de la transmissió d’informació, ha servit per construir identitats col·lectives, organitzar la lluita, compartir experiències revolucionàries i generar espais de debat crític.

Els exemples històrics mostren com els magazins obrers no només informaven, sino que contribuïen a articular projectes polítics. Publicacions com Solidaridad Obrera no es limitaven a descriure conflictes laborals, sinó que oferien marcs interpretatius que ajudaven els treballadors a entendre les causes estructurals de la seva situació.

En l’actualitat, tot i que les xarxes socials han ampliat les possibilitats de comunicació, també han introduït nous reptes. La sobreabundància d’informació i la desinformació dificulten la construcció i difusió d’un relat polític coherent. En aquest context, els magazins polítics —tant en format digital com imprès— continuen sent espais necessaris per a l’anàlisi exhaustiva i el pensament crític.

A més a més, considerem que la comunicació política de la classe treballadora és clau per contrarestar la concentració mediàtica. Els grans grups - o lobbys - del sector comunicatiu o publicitari tendeixen a reflectir interessos econòmics dominants, mentre que els mitjans alternatius poden posar el focus en problemàtiques com la precarietat laboral, l’accés a l’habitatge o les desigualtats socials.

Per a les estudiants de la UPF, aquesta qüestió és especialment rellevant. Entendre la història i el paper dels magazins polítics permet analitzar críticament el present i reconèixer la importància de generar i consumir informació de manera conscient. La comunicació política no és només una eina d’anàlisi, sinó també una pràctica de transformació social.

En els paràgrafs anteriors, hem fet un breu repàs dels espais i eines que han servit a la classe treballadora dels Països Catalans per explicar-se i prendre les regnes del relat, que no és més que tenir part de veu en la història. Actualment, però, tot i que els experiències prèvies de lluita obrera a les fàbriques i de propaganda de mà en mà ens resultin llunyanes, som del parer que el context actual ens exigeix eines a l’alçada de les circumstàncies.

Com hem esmentat anteriorment, la gestió de la informació ha estat històricament una de les majors fonts de poder tant de governs com de lobbys, empreses o partits; doncs tan sols amb el control del relat és possible instaurar en la població una idea determinada envers qualsevol àmbit, convertint-se aquesta idea en l’acció desitjada per l’emissor -que sol ser potenciar sectors del mercat, instaurar una sensació de por en la població envers certs temes o guanyar suport electoral-. Així doncs, en un context on el conjunt de la població té accés immediat a una infinitat d’informació i els mitjans convencionals actuen gairebé com a sucursals del relat que salvaguarda el rèdit econòmic, hem d’entendre la informació com l’eina fonamental amb què modelar la realitat. 

En aquest sentit, entenem que l’opinió pública es nodreix de manera directa d’allò que apareix en els mitjans de comunicació estàndard, i el que no aparegui, a ulls de l’audiència, podria semblar inexistent. D’aquesta manera, tal com exposen Miquel Rodrigo i Anna Estrada al recurs d’aprenentatge La perspectiva crítica de les teories de la comunicació (2020), allò que es reprodueix dins dels mitjans passa a ser directament un mirall per a la construcció «d’identitat», en tant que la població tendeix a reproduir certes pautes i dinàmiques que s’adopten com a referencials. Així com tot el que es faci ressò a xarxes compta amb la legitimitat d’una veritat absoluta que s’ha de combatre amb arguments extensos, que sovint no tenen ni un terç de l’abast de les notícies falses originals. N’és un exemple el genocidi del poble palestí, les atrocitats comeses pel govern de Trump, les diverses guerres imperialistes encara en curs arreu del món i un llarg etcètera d’esdeveniments catastròfics que no compten amb un sol minut en els canals convencionals, però que se salden amb milers de morts i atrocitats per la població i el territori.

En són un exemple el genocidi del poble palestí, les atrocitats comeses pel govern de Trump, les diverses guerres imperialistes encara en curs arreu del món i un llarg etcètera d’esdeveniments catastròfics -que no compten amb un sol minut en els canals convencionals, però que se salden amb milers de morts i atrocitats per la població i el territori-.

Avui, qui controla els mitjans, controla el poder. No és casualitat que l’okupació hagi estat al punt de mira dels mitjans els darrers dos anys, mateix període temporal en què una gran quantitat d’assegurances han triplicat els seus índexs de facturació. D’aquesta manera, mitjançant la imposició de certs relats, es modula la realitat de tal manera que la veritat queda en un segon pla. El cert és, que comparant les dades dels desnonaments efectuats els darrers dos anys als Països Catalans amb els casos d’okupació d’habitatge habitual, trobem una relació d’una okupació per cada 160 desnonaments. El que equivaldria al 0,6%.

En el cas de l’educació passa el mateix. Les notícies s’omplen de titulars cridaners i sensacionalistes, mentre les vagues multitudinàries del sector de l’ensenyament es relaten com simples demandes salarials i amb poc suport de base. No hi ha articles, notícies ni debats que posin sobre la taula l’infrafinançament de l’educació pública, les problemàtiques a què s'enfronten les joves per voler estudiar al seu propi territori o en la seva pròpia llengua, els nombrosos casos d’assetjament per part de professors universitaris, les reformes que precaritzen la tasca docent o els impediments per poder desenvolupar-la. I com ja hem avançat anteriorment, el que no s’explica no existeix.

I en quina situació ens trobem la Universitat Pompeu Fabra enfront aquest context? Veiem com la dinàmica individualista i capitalista a què ens ha abocat el sistema permea cada vegada més en la forma de fer de les estudiants, docents i treballadores.

Sovint, les estudiants veiem com les grans notícies giren entorn temes banals com les gavines de l’Àgora o envers qüestions on se’ns planteja com l’enemic en comptes de donar-nos veu i vot, com és l'ús de la IA. A més a més, la manca d’espais de socialització conjunta com a comunitat universitària ens aboquen a la manca de debat col·lectiu, que ens aporti una perspectiva comuna i aterrada a la realitat.

El Moviment Estudiantil - conformat per les assemblees de campus i els nuclis del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans - així com les nombroses associacions de la UPF, trenquen amb aquesta dinàmica individualista, creant espais de socialització, cultura, formació i oci alternatiu, però analitzem que és necessari fer una passa endavant en aquesta dinàmica, dotant-nos de noves eines que, juntament amb les anteriorment esmentades, trenquin amb l’individualisme i l’atomització imposades.

Seguint l’estel dels magazins esmentats anteriorment, a la UPF presentem la Remor. Perquè creiem que és cabdal que les estudiants puguem prendre la veu enmig el soroll i els debats buits i posar sobre la taula aquelles problemàtiques que ens afecten, els nostres temes d’interès, els debats que ens mouen i les inquietuds que ens volten. Si la universitat ha estat històricament un pol de debat crític, d’educació popular i de qüestionament del sistema, pensem que és el nostre deure no només defensar-la contra les estructures econòmiques i del poder que l’ataquen, sinó també fer-la nostra. 

Des dels continguts que fem a classe fins a les converses de bar, passant per les cervesades, els actes, mostres d’associacions, jornades, vagues i fins i tot la Festa Major, dia a dia configurem la història i la identitat de la comunitat universitària de la UPF, i enfront la manca d’un espai en què debatre i explicar-nos, hem decidit crear-lo de nou.

La comunicació política per llaurar el futur. El debat com a reacció humanista. L’experiència col·lectiva com a cartografia pràctica d'un embat a uns poders constituits que neguen tota la resta. Enmig la desinformació i les pugnes de poder, al cor d'un sistema econòmic depredador, neix una nova eina en la lluita per una universitat arrelada, conscient, crítica i transformadora. Com la polseguera va creixent, siguem la Remor de les veus que s’alcen per trencar la norma.

Estrada, Anna; Rodrigo, Miquel (2020). La perspectiva crítica de les teories de la comunicació: Barcelona: Universitat Oberta de Barcelona.

Guillamet, Jaume (2003). Història de la premsa a Catalunya. Barcelona: Columna.

Termes, Josep (2000). Històries del moviment obrer a Catalunya. Barcelona: Empúries.

Bordería, Enric; Martínez Gallego, Francesc; Laguna, Antonio (2015). Història de la comunicació social. València: Universitat de València.

Curran, James (2011). Media and Democracy. London: Routledge.