Les mobilitzacions estudiantils a França: estratègies i perseverances
Zoe Arenós Puig, estudiant d'Humanitats
Publicat 11/17/2026
El dimarts 3 de novembre pels carrers històrics del Barri Llatí de París hi corrien grups d’estudiants fent i desfent manifestacions espontànies. Les anomenades «manifs sauvages» (és a dir, manifestació salvatge) són una de les diverses estratègies estudiantils per tal de continuar pressionant el govern francès. Podríem dir que el moviment que va començar fa més d’un mes a França, primer amb les lycéennes, protagonistes absolutes, i després amb les estudiants, el personal i ara altres sectors professionals, ha evolucionat i mutat de moltes maneres amb l’objectiu de persistir. És reconeixible l’esforç constant per evitar la desmobilització i la desorientació del moviment, les estudiants franceses semblen determinades a aconseguir canvis polítics importants. A més a més, cal tenir en compte que el pròxim 18 d’abril i 2 de maig hi ha eleccions presidencials, en les quals França es debatrà entre l’extrema dreta i l’esquerra de Mélenchon.
L’inici d’una revolta permanent
El moviment lycéen comença amb la tornada a les classes, a mitjan setembre amb unes crítiques al sistema polític i econòmic francès clares: el sistema educatiu està en crisi. Manca de recursos, de professorat, de personal de suport, edificis en mal estat, males condicions educatives i el criticat sistema d’accés a la universitat, Parcoursup*. Però també, la desigualtat territorial amb un component de classe: els barris i ciutats amb les rendes més baixes també són aquells amb menys recursos educatius. Així, a principis de setembre començaven els primers blocatges de centres de secundària tant a França com a territoris d'ultramar, que es van anar estenent arreu del país i que també van arribar a les universitats a partir de l’octubre.
* Parcoursup és la plataforma nacional de preinscripció per al primer any d'educació superior a França. Molt criticat per ser el sistema que determina el futur de les estudiants a través d’algoritmes i criteris poc transparents que dificulten l’accés de les estudiants als estudis desitjats, generant molt d’estrés, incertesa i frustració. Clica per veure més.
El dilluns 5 d’octubre començava l’anomenada setmana negra amb entre 400 i 500 establiments educatius blocats. Després de la setmana negra, s’encarava la setmana roja, amb la intenció de continuar amb les mobilitzacions multitudinàries i caminar cap al dissabte 17 d’octubre. Una data que havia estat circulant per les xarxes socials convocada pels gilets jaunes, el moviment que va néixer el 2018 pel preu dels carburants i la crisi energètica, de tarannà espontani i no estructurat. Així doncs, aquesta data prometia la convergència de les lluites entre joves i una capa més àmplia de la societat francesa. Les mobilitzacions comencen a prendre reivindicacions més generals que inclouen les treballadores, contra les polítiques d’austeritat del govern de Macron. La setmana del 2 de novembre, amb una vaga general plantejada pel passat 5 de novembre, encara hi havia segons l’Union syndicale lycéenne 500 centres blocats o tancats administrativament; tot i que el ministeri de l’interior en comptava 41. D’aquesta manera, s’evidencia que el moviment segueix amb forces, malgrat els diferents intents del govern per frenar les mobilitzacions. A la Catalunya Nord aquestes protestes també van començar a l’octubre, amb alguns blocatges a Perpinyà on les estudiants van sortir al carrer i van patir igualment la repressió de l’Estat francès.
Pel 17 d’octubre es preveia una alta mobilització social i també diferents accions, fins i tot es va posar en marxa per part de les manifestants un mapa web on es registrava i es mostrava a temps real tot el que estava passant als nuclis de les ciutats més importants. Els carrers de París des del matí estaven plens de manifestants encaputxades que en bloquejaven els accessos de forma més o menys coordinada, i amb grups nombrosos, però dividits. D’aquesta manera, el caos s’establia a la ciutat des de diversos punts. La manifestació convocada a la Place de la République a les 14 h començava amb granades de gas pebre i un encerclament que va mantenir atrapades una part de les manifestants. Després de la manifestació, les imatges que s’han vist per tot arreu: barricades, violència policial, pillatges a botigues i aldarulls. Si bé el moviment aglutina una majoria social i les manifestacions transcorren pacíficament, el component combatiu sempre està molt present i defineix la intenció de les estudiants: trencar la normalitat i exercir pressió al govern per tal d’assolir els canvis immediatament. De fet, les primeres reaccions del govern no van arribar fins després del 17 octubre, i les estudiants estan convençudes que no es poden permetre acceptar compromisos buits de cara a les pròximes eleccions. En resum, la tensió entre la ciutadania i el govern és creixent, no només per la incapacitat de donar resposta a les demandes de les manifestants, sinó també per l’alt nivell repressiu que està demostrant l’estat.
Les estudiants que van començar mobilitzant-se de forma local als seus lycées van anar construint una coordinació nacional. Tot i que hi han participat organitzacions polítiques juvenils, partits polítics i sindicats, les estudiants tendeixen a desconfiar d’aquestes i a treballar per una autogestió dels espais polítics de decisió. Almenys això ha sigut així des de la perspectiva universitària on es veu amb molt recel la participació política a les Assemblees Generals (espais de decisió locals) i, fins i tot, ha suposat confrontacions. A mesura que el moviment s’ha construït cada vegada són més els espais interuniversitaris i inter lycéens on es prenen les decisions de direcció política del moviment, assemblees amb més de 500 persones.
Fer front a la repressió
Una de les consignes fonamentals per a les estudiants és la democràcia d’aquests espais, s’han evitat conscientment espais de representació política per evitar que les decisions acabin sent consensuades entre lideratges polítics, això és clau per entendre de quina manera s’articula el moviment. Ja que no es tracta de l’adhesió de les estudiants a unes tesis o unes praxis organitzatives, sinó la confiança d’aconseguir una organització autònoma on tothom té a dir. Aquesta posició es veu també a les manifestacions, on les columnes d’organitzacions i sindicats juvenils i estudiants no són nombroses. Les estudiants es mobilitzen i assumeixen combativitat perquè estan convençudes del que demanen. Això, d’una banda, demostra una gran resistència als dirigismes però també una forta politització autònoma del jovent. El qual també suposa un obstacle a l’hora d’encarar la fi de l’onada mobilitzadora, i la pregunta: quantes d’aquestes estudiants acabarà participant d’espais militants?
Segurament per poder respondre també hauríem de tenir en compte la repressió que pateixen les estudiants, dia rere dia. El 30 de setembre un estudiant de setze anys perdia la vista de l’ull dret a causa d’una ferida provocada per una bala de goma, el 5 d’octubre un altre estudiant quedava greument ferit per una granada d’atordiment, perdent la mà esquerra; d’altra banda, diverses denúncies per agressions sexuals per part de policies. A principis d’octubre es comptaven 6.877 detingudes, entre les quals un 86% de menors, un nombre que no ha parat de créixer. No només això sinó que la policia també ha confiscat pancartes abans de les manifestacions segons el contingut que s’hi expressava, amb una especial sensibilitat per totes aquelles pancartes amb consignes contra la policia i les forces repressives. A més, d’una resposta molt violenta a qualsevol provocació de les manifestants, o fins i tot en resposta al càntic “ACAB”. L’actuació policial ha estat marcada per múltiples encerclaments als finals de les manifestacions, càrregues, un ús constant de granades de gas lacrimogen, de granades d’atordiment i d’aigua a pressió. A les darreres manifestacions, per evitar degradacions a les botigues i pillatges a París, els recorreguts aprovats pel govern s’han desplaçat als afores de la ciutat. Davant la violència policial i les estratègies repressives de l’estat, les estudiants s’han organitzat generant espais de cures, formacions antirepressives, destacant també les manifestants que ofereixen serveis mèdics voluntaris per a les persones ferides per la policia.
Malgrat que el moviment fa més de dos mesos que dura, sembla que les mobilitzacions es mantenen malgrat una baixada de la participació. Les estudiants franceses demostren un alt nivell de politització i també de capacitat discursiva. I si hi ha res més a destacar és la presència absoluta del debat en tots els espais, en els centres educatius, a les universitats, a les manifestacions i als espais d’oci. El que està passant políticament al país és rellevant per a la majoria i la discussió és la millor eina que tenen per convèncer les seves companyes i eixamplar la base mobilitzada. Amb sort una generació militant compromesa i sense por a la confrontació violenta amb l’estat.
